Artes

Andreu Gomila

Carrer dels dies y otros poemas

M'Sur
M'Sur
· 18 minutos

Seductor literario

Andreu Gomila | © Cedida por el poeta

La obra poética y narrativa de Andreu Gomila es un recorrido fascinante por un mundo que combina los ojos del niño, que recuerda las plazas y calles de su país natal, hasta el viaje perpetuo de la juventud, que tiene cierto halo beatnik cuando se detiene en las grandes metrópolis americanas, especialmente las argentinas. Gomila implica al lector mientras se convierte en su confidente y guía, un nuevo seductor literario que mantiene la mirada atenta a la tradición y al paisaje que se impone como un sortilegio cambiante. Estilista y épico, sus poemas nunca tienen imágenes vacías sino que se rinden al torrente de la vida.

Periodista de profesión, Gomila ha publicado cuatro libros de poesía: Un dia a l’infern dels que són (2001), premio Memorial Anna Dodas 2003 a la mejor opera prima; Diari de Buenos Aires (2007); Aquí i ara (2007) y  Carrer dels dies (Proa, 2012), además de dos novelas: El port. No serà res de mi (2010) y Continents (2016). A ello se añade un ensayo escrito junto a Marta Salicrú sobre la escena musical de Barcelona, Putos himnes generacionals (2015). Desde 2015, el poeta dirige el festival ‘Alcools. Poesia en escena’ en Barcelona.

Gomila ha cedido esta selección de poemas a M’Sur.  La traducción al castellano es de Lourdes Gata.

[David Castillo]

···
Primavera
·
Primavera
·
···
···

Quan tornarà la nova primavera?

Les flors del cel, el sol, el deler prim.

Quan fugirà la mort que sols espera?

El bosc cremat, el gris, la fruita amb llim.

Quan finiran els trets, la por sencera?

La mar esvalotada, plors que sargim.

Quan tornarà la vella primavera?

La sorra groga, el cos, un altre cim.

 

(Aquí i ara, 2007)

···
···

¿Cuándo vendrá la nueva primavera?

Flores del cielo, sol, anhelo fino.

¿Cuándo huirá la muerte que sólo espera?

El bosque quemado, el gris, fruta con limo.

¿Cuándo acabaran los tiros, medrana entera?

La mar alborotada, llantos zurcidos.

¿Cuándo vendrá la vieja primavera?

Tierra amarilla, el cuerpo, otro pico.

 

(Aquí i ara, 2007)

···

*              *           *

···

Carrer de Mossèn Tauler

Calle de Mossèn Tauler

···

Jo

Sempre sabrem que tot és esquifit,

que el silenci pot cabre en un racó,

que tot, tot, és mentida des del far.

 

Tu

Corries desbocat cap a la bici

per anar a veure en Tur tot i el perill

de centenars de rocs en la sendera.

Havies saludat padrí i padrina.

Havies oblidat la vida esquerpa.

Escoltaves renous de bens menjant.

Ni importava l’absència de fi.

 

Jo

Les mentides són camp per a poetes,

la lírica perduda d’un temps èpic

on no s’hi val el plany dels perdedors.

 

Tu

Et feia por la casa del costat,

sempre tancada i buida de llum blanca.

Territori salvatge i fonedís

que mai no vas temptar, poruc com eres.

Tampoc no t’agradaven els colors

de la nit, els batalls, el bategar

de les ratapinyades, les petjades

ran de la persiana, la lluna èbria.

 

Jo

Perdre és el nostre fat. Tots ho sabem.

Mentrestant, somiar. Mentrestant, riure.

Fer com si no sabéssim en qui creure.

 

Tu

Llavors Foix no existia, sí la platja

de sorra prima i neta, i les al·lotes

que s’hi ajeien tranquil·les, banyador

de retxes verticals, mirant el cel.

El pi de s’Arenal et revelava

una mar encalmada per al goig.

Passat el far, onades, llunyania.

A la platja, l’arena era un castell.

Passat el far, raors, pedaços, vida.

A la platja, les nines tremolaven.

 

Jo

La felicitat és com aquell déu,

faula per als infants de casa bona,

primavera impossible en terra seca.

 

Tu

Cercaves el silenci del primer

horabaixa tombat al llit petit

amb flaire de sabó i crema solar.

El padrí era al casino, la padrina

xafardejant a veure qui passava.

Becaves al costat de na Pilar,

na Maria, na Xisca, amb el cap ple

d’innocència esquerpa, mort de por.

 

Jo

Som fills d’un torrent sec on no fa gaire

era possible encara llançar pedres

cap a sols insensats amb els ulls clucs.

 

Tu

Mai no et faltava temps per somiar

quan la calor fiblava la portassa

del darrere, caçant fantasmes grocs,

foradant la paret un cop i un altre,

conversant a la plaça de l’església

sobre setanta-set frivolitats.

La misèria, el món, les escopetes

ja existien. Vivíem aliens

a la humanitat freda, despistada.

Vermell era un color de carnaval.

 

Jo

La ceguesa fatiga, també el fum

que desglaça una neu antiga i fonda.

Aparesc sol en tots els nostres somnis.

 

Tu

L’horabaixa també es posava en marxa

amb un tedi apamat per la son fresca.

Tamarells va venir molt després,

també els passeigs en barca, l’adultesa

primera, les al·lotes i la vida

desperta en uns mugrons engabiats;

apareixia el no, aquell no-no,

i l’entotsolament amb les onades

quan ja no feia falta assolir el llit

per la finestra verda, massa tard.

 

Jo

Els somnis, cap dels somnis morirà.

Però seran només això, quimera

injectable per viure en aquest far.

 

(Carrer dels dies, 2012)

···

Yo

Siempre sabremos que todo es mezquino,

que el silencio cabe en un rincón,

que todo, todo es mentira desde el faro.

 

Corrías desbocado hacia la bici

para ir a ver a Tur pese al peligro

de cientos de guijarros del sendero

Habías saludado a abuelo y a abuela

Habías olvidado la vida zahareña.

Escuchabas bullicios de ovejas comiendo.

Ni importaba la ausencia de final.

 

Yo

Las mentiras son campo de poetas,

la lírica perdida de un tiempo de épica

en que no vale el lamento perdedor.

 

Te daba miedo la casa de al lado.

siempre cerrada y vacía de luz blanca.

Territorio salvaje, escurridizo

que nunca tentaste, miedoso como eras.

Tampoco te gustaban los colores

de la noche, los badajos, el batir

de los murciélagos, las pisadas

arrán de la persiana, la luna ebria.

 

Yo

Perder es nuestro sino. Lo sabemos.

Mientras, soñar. Mientras, reir.

Fingir que no sabemos en quién creer.

 

Entonces Foix no existía, sí la playa

de arena fina y limpia, y las chicas

que se tumbaban tranquilas, bañador

de rayas verticales, mirando al cielo.

El pino de s’Arenal te revelaba

un mar calmo para el gozo.

Pasado el faro, olas, lejanía.

En la playa, la arena era un castillo.

Pasado el faro, raores, platijas, vida.

En la playa, las chicas temblaban.

 

Yo

La felicidad es como aquel dios,

fábula para los niños bien,

primavera imposible en tierra seca.

 

Buscabas el silencio de la primera

tarde tumbado en la cama pequeña

con aroma a jabón, crema solar.

El abuelo en el casino, la abuela

chafardeando quién pasaba.

Siesteabas al lado de Pilar,

María, Xisca, con la cabeza llena

de inocencia huraña, muerto de miedo.

 

Yo

Somos hijos de un torrente seco en que hace poco

era posible todavía lanzar piedras

hacia soles insensatos sin mirar.

 

Nunca te faltava tiempo de soñar

cuando el calor punzaba el portón

de atrás, cazando fantasmes amarillos,

perforando la pared una vez, otra,

conversando en la plaza de la iglesia

sobre setenta y siete frivolidades.

La miseria, el mundo, las escopetas

ya existían. Vivíamos ajenos

a la humanidad fría, despistada.

Rojo era un color de carnaval.

 

Yo

La ceguera fatiga, también el humo

que deshiela una nieve antigua y honda.

Aparezco solo en todos nuestros sueños.

 

La tarde también se ponía en marcha

con un tedio cotidiano gracias al sueño.

Tamarells llegó mucho después,

también los paseos en barca, la adultez

primera, las chicas y la vida

despierta en unos pezones enjaulados;

aparecía el no, aquel no-no

y el ensolamiento con las olas

cuando ya no hacía falta alcanzar la cama

por la ventana verde, demasiado tarde.

 

Yo

Los sueños, ningún sueño morirà.

Pero serán sólo eso, quimera

inyectable para vivir en este faro.

 

(Carrer dels dies, 2012)

···

*              *           *

 

···
Carrer de Joan MauraCalle de Joan Maura
···

Estimada solitud,

rere el pany més intocable

d’aquesta habitació

retrob una veu esverada.

Fa tants d’anys que ens coneixem,

que ens parlem, amics, de tu.

Era un dia de novembre

quan te’m vares aparèixer

sota uns versos de Machado.

Pensava tornar-me boig,

però no, eres tu, veu groga,

que arrossegaves el cor

cap a la foscor més clara.

Estava perdut, volia

tallar el meu alè de cop

i em feres plorar, mostrar-me

talment enfront de la vida

que no va ser, ni serà.

Han passat els anys, molts morts,

i tu segueixes allà

sotjant els meus passos febles

per aquesta terra incerta.

Mai no tenc temps d’enyorar-te

i sempre t’escolt, veu blanca.

 

(Carrer dels dies, 2012)

···

Querida soledad,

tres la cerradura más intocable

de esta habitación

reencuentro una voz agitada.

Hace tantos años que nos conocemos

que nos hablamos, amigos, de tú.

Era un día de noviembre

cuando te me apareciste

bajo unos versos de Machado.

Pensaba volverme loco,

pero no, eras tú, voz amarilla,

que arrastrabas el corazón

hacia la oscuridad más clara.

Estaba perdido, quería

cortar mi aliento de golpe

y me hiciste llorar, mostrarme

talmente ante la vida

que no ha sido, ni será.

Han pasado los años, muchos muertos,

y tú sigues ahí

rastreando mis pasos débiles

por esta tierra incierta.

Nunca tengo tiempo de añorarte

y siempre te escucho, voz blanca.

 

(Carrer dels dies, 2012)

···

*              *           *

···
··

Moon-Window Street

Moon-Window Street

···

Has vist aquesta llum?

Has vist aquesta lluna?

No dic res, només mir

com la blancor enlluerna

la nostra nit diàfana,

la teva pell, l’olor

de mel dels teus cabells,

el moviment dels cossos.

Has vist com cau la llum?

Has vist on mor la lluna?

 

(Carrer dels dies, 2012)

···

¿Has visto esta luz?

¿Has visto esta luna?

No digo nada, sólo miro

cómo la blancura deslumbra

nuestra noche diáfana,

tu piel, el olor

de miel de tus cabellos,

el movimiento de los cuerpos.

¿Has visto como cae la luz?

¿Has visto dónde muere la luna?

 

(Carrer dels dies, 2012)

···

*              *           *

···
Placeta de la Sal

·

Plazoleta de la Sal
·
···

Un full de paper escrit que cau callant,

la sal ben escampada per la taula,

un badall d’ulls perduts, vida estesa.

Remirar-ho tot des de la buidor,

el saler trabucat, uns ulls oberts

que no es volen tancar, i el llum penjat.

 

(Carrer dels dies, 2012)

···

Una hoja de papel escrito que cae callando,

la sal bien esparcida por la mesa,

un bostezo de ojos perdidos, vida extendida.

Remirarlo todo desde el vacío,

el salero trabucado, unos ojos abiertos

que no quieren cerrarse, y la lámpara colgada.

 

(Carrer dels dies, 2012)

·

 

···

*              *           *

···
Carrer dels dies

·

Calle de los días
·
···

T’ho escric a tu, Maria, abans que em coneguis,

perquè sàpigues qui és l’al·lot, no m’atrevesc

a dir home, que et dirà filla d’aquí a unes hores.

He esborrat el títol del poema que anava a escriure,

he deixat de banda les formes i els carrers

que han guiat la meva vida fins a aquest dia,

i ta mare que canvia neguitosa les piles del despertador.

Sóc aquí, a la cuina de casa, dret i escurant

un altre cigarret contemplant les rajoles verdes

i qualque color més que no sabria descriure’t.

Sóc aquí, sense alè, amb el desig d’oblidar-ho tot

llevat d’aquest bolígraf i aquest paper que són jo,

la meva vida de cabrioles i versos massa tràgics,

ho sé, però és que no he après encara a veure

els fils de la comèdia de ser-aquí entre brams

i desesperació, el dolor del món que em persegueix.

Sóc sensible, sí, i m’esver potser per coses minses,

em toca més l’actitud del dir que els mots precisos.

Plor quan sent la veu de l’Ovidi recitant Estellés

i el seu Coral Romput, la guitarra lenta, nostàlgica,

que parla d’un temps que tampoc no ha estat el meu.

Ja entendràs què és la passió, la bellesa altíssima

de la més gran tragèdia, capbussar-se en el dolor

de contemplar la rapidesa dels dies i la lentitud

dels morts, de les engrunes que abandonam en el camí

i que rarament tornem enrere per recollir, observar-les

i reparar la dolcesa amargant de les coses passades.

No cal que em miris als ulls ni que cerquis l’origen

de les frases d’aquest al·lot sense pàtria que t’escriu.

Només crec en el verd i en l’alliberament de les dones

i en l’amor desfermat que sent per ta mare,

ella, que m’ensenya a respirar i a desenganxar-me

de les paraules que tot el dia repiquen al meu cap

per reclamar-me atenció, cura, disponibilitat infinita,

per reclamar-me la meva vida, les meves pors

de la mort, de l’amor, de la vida, de la ferida.

Sóc orfe, sí, i he après a existir sense pare.

No sé on viu, què fa. Jo tampoc no li import.

Tu sí que caminaràs amb mi a partir d’ara i marxaràs

quan trobis, quan el món d’allà fora et cridi ben fort.

Però seràs sempre amb mi, seré teu, seré el que vulguis.

Seré el nin enamorat de na Pilar, el que tenia por

pujar als ametlers i la casa buida del final del carrer,

el que callava a l’escola i sols pensava a ser estrella

del basquetbol, el que entrava de nit per la persiana

per no despertar els padrins i observava com queien estels,

el que va partir de Palma amb unes ganes boges

d’ensumar els carrers d’altres ciutats i caminar i caminar

per totes les avingudes amb lluentons i passos de vianants

atapeïts de gent, el que travessà l’oceà per culpa

de Cortázar i tornà al cap de poc per l’amor a ta mare

i l’enyor a la nostra llengua, el que va creure’s podrit

entre quatre parets de diari i de nit escriu aquí,

dins la cuina de casa nostra, amb el cendrer ple i la son,

una ànsia pertorbadora de trobar-te, de palpar-te,

d’estrenye’t fort contra el meu cos sense gràcia.

T’ho escric a tu, Maria, perquè tenc ganes d’abraçar-te

abans que et topis amb la tragèdia dels homes,

en els quals, tanmateix, conserv una petita esperança,

en els versos que he de llegir, en la bellesa que ha de venir.

Sóc aquí, a casa nostra, neguitós pel que no escriuré,

el que no et sé dir, els mots que em fugen del cap.

La vida ja és això, pèrdua, extinció, finitud.

 

(Carrer dels dies, 2012)

···

Te lo escribo a ti, Maria, antes de que me conozcas,

para que sepas quién es el chico, no me atrevo

a decir hombre, que te llamará hija en unas horas.

He borrado el título del poema que iba a escribir,

he dejado a un lado las formas y las calles

que han guiado mi vida hasta este día,

y a tu madre que cambia inquieta las piles del despertador.

Estoy aquí, en la cocina de casa, de pie y apurando

otro cigarrillo contemplando las baldosas verdes

y algún color más que no sabria describirte.

Estoy aquí, sin aliento, con el deseo de olvidarlo todo

excepto este bolígrafo y este papel que son yo,

mi vida de cabriolas y versos demasiado trágicos,

lo sé, però es que no he aprendido aún a ver

los hilos de la comedia de estar-aquí entre bramidos

y desesperación, el dolor del mundo que me persigue.

Soy sensible, sí, y me azoro quizás por minucias,

me toca más la actitud del decir que las palabras precisas.

Lloro cuando oigo la voz de Ovidi recitando a Estellés

y su Coral Romput, la guitarra lenta, nostàlgica,

que habla de un tiempo que tampoco ha sido el mío.

Ya entenderás qué es la pasión, la belleza altísima

de la más grande tragedia, bucear en el dolor

de contemplar la rapidez de los días y la lentitud

de los muertos, de las migajas que abandonamos en el camino

y que raramente volvemos atrás para recoger, observarlas

y reparar la dulzura amargosa de las coses pasadas.

No hace falta que me mires a los ojos ni que busques el origen

de las frases de este chico sin patria que te escribe.

Sólo creo en el verde y en la liberación de las mujeres

y en el amor desatado que siento por tu madre,

ella, que me enseña a respirar y a desengancharme

de la palabras que todo el día repican en mi cabeza

para reclamarme atención, cuidado, disponibilidad infinita,

para reclamarme mi vida, mis miedos

de la muerte, del amor, de la vida, de la herida.

Soy huérfano, sí, y he aprendido a existir sin padre.

No sé dónde vive, qué hace. Yo tampoco le importo.

Tú sí que caminarás conmigo a partir de ahora y te irás

cuando te parezca, cuando el mundo de ahí fuera te llame bien alto.

Pero estarás siempre conmigo, seré tuyo, seré lo que quieras.

Seré el crío enamorado de Pilar, el que tenia miedo

a subir a los almendros y a la casa vacía del final de la calle,

el que callaba en la escuela y sólo pensava en ser estrella

del baloncesto, el que entraba de noche por la persiana

para no despertar a los abuelos y observaba cómo caían estrellas,

el que partió de Palma con unas ganas locas

de husmear las calles de otras ciudades y caminar y caminar

por todas las avenidas con lentejuelas y pasos de peatones

abarrotados de gente, el que atravesó el océano por culpa

de Cortázar y volvió al cabo de poco por el amor a tu madre

y la añoranza a nuestra lengua, el que se creyó podrido

entre cuatro paredes de diario y de noche escribe aquí,

dentro de la cocina de nuestra casa, con el cenicero lleno y el sueño,

un ansia perturbadora de encontrarte, de palparte,

de estrecharte fuerte contra mi cuerpo sin gracia.

Te lo escribo a ti, Maria, porque tengo ganas de abrazarte

antes de que te topes con la tragedia de los hombres,

en los cuales, no obstante, conservo una pequeña esperanza,

en los versos que he de leer, en la belleza que ha de venir.

Estoy aquí, en nuestra casa, preocupado por lo que no escribiré,

lo que no te sé decir, las palabras que me huyen de la cabeza.

La vida ya es eso, pérdida, extinción, finitud.

 

(Carrer dels dies, 2012)

·

 

···

*              *           *

···
A Moscou

·

A Moscú
·
···

Moscou, anirem a Moscou,

quan ja no importem a ningú

i els anys hagin passat debades.

Hi retrobarem l’amor fos,

tot allò que ens dèiem ahir

i que hem oblidat, sí, avui.

Ara, mirarem d’embogir

el mínim possible, plorar

únicament quan faci falta,

carregar poc pes, maquillar

l’infern amb gràcia, mentir

amb bona cara, fins i tot.

Parlarem del passat i els dies,

creurem que el futur és demà.

Serà Moscou, i serem morts.

 

(A Moscou, 2016)

···

Moscú, iremos a Moscú,

cuando ya no importemos a nadie

y los años hayan pasado en vano.

Allí reencontraremos el amor fundido,

todo eso que nos decíamos ayer

Y que, sí, hoy hemos olvidado.

Ahora intentaremos enloquecer

lo mínimo posible, llorar

únicamente cuando haga falta,

cargar poco peso, maquillar

el infierno con gracia, mentir

con buena cara, incluso.

Hablaremos del pasado y los días,

creeremos que el futuro es mañana.

Será Moscú, y estaremos muertos.

 

(Continents, 2016)

····

© Andreu Gomila  |  Traducción del catalán: © Lourdes Gata