···T’ho escric a tu, Maria, abans que em coneguis, perquè sàpigues qui és l’al·lot, no m’atrevesc a dir home, que et dirà filla d’aquí a unes hores. He esborrat el títol del poema que anava a escriure, he deixat de banda les formes i els carrers que han guiat la meva vida fins a aquest dia, i ta mare que canvia neguitosa les piles del despertador. Sóc aquí, a la cuina de casa, dret i escurant un altre cigarret contemplant les rajoles verdes i qualque color més que no sabria descriure’t. Sóc aquí, sense alè, amb el desig d’oblidar-ho tot llevat d’aquest bolígraf i aquest paper que són jo, la meva vida de cabrioles i versos massa tràgics, ho sé, però és que no he après encara a veure els fils de la comèdia de ser-aquí entre brams i desesperació, el dolor del món que em persegueix. Sóc sensible, sí, i m’esver potser per coses minses, em toca més l’actitud del dir que els mots precisos. Plor quan sent la veu de l’Ovidi recitant Estellés i el seu Coral Romput, la guitarra lenta, nostàlgica, que parla d’un temps que tampoc no ha estat el meu. Ja entendràs què és la passió, la bellesa altíssima de la més gran tragèdia, capbussar-se en el dolor de contemplar la rapidesa dels dies i la lentitud dels morts, de les engrunes que abandonam en el camí i que rarament tornem enrere per recollir, observar-les i reparar la dolcesa amargant de les coses passades. No cal que em miris als ulls ni que cerquis l’origen de les frases d’aquest al·lot sense pàtria que t’escriu. Només crec en el verd i en l’alliberament de les dones i en l’amor desfermat que sent per ta mare, ella, que m’ensenya a respirar i a desenganxar-me de les paraules que tot el dia repiquen al meu cap per reclamar-me atenció, cura, disponibilitat infinita, per reclamar-me la meva vida, les meves pors de la mort, de l’amor, de la vida, de la ferida. Sóc orfe, sí, i he après a existir sense pare. No sé on viu, què fa. Jo tampoc no li import. Tu sí que caminaràs amb mi a partir d’ara i marxaràs quan trobis, quan el món d’allà fora et cridi ben fort. Però seràs sempre amb mi, seré teu, seré el que vulguis. Seré el nin enamorat de na Pilar, el que tenia por pujar als ametlers i la casa buida del final del carrer, el que callava a l’escola i sols pensava a ser estrella del basquetbol, el que entrava de nit per la persiana per no despertar els padrins i observava com queien estels, el que va partir de Palma amb unes ganes boges d’ensumar els carrers d’altres ciutats i caminar i caminar per totes les avingudes amb lluentons i passos de vianants atapeïts de gent, el que travessà l’oceà per culpa de Cortázar i tornà al cap de poc per l’amor a ta mare i l’enyor a la nostra llengua, el que va creure’s podrit entre quatre parets de diari i de nit escriu aquí, dins la cuina de casa nostra, amb el cendrer ple i la son, una ànsia pertorbadora de trobar-te, de palpar-te, d’estrenye’t fort contra el meu cos sense gràcia. T’ho escric a tu, Maria, perquè tenc ganes d’abraçar-te abans que et topis amb la tragèdia dels homes, en els quals, tanmateix, conserv una petita esperança, en els versos que he de llegir, en la bellesa que ha de venir. Sóc aquí, a casa nostra, neguitós pel que no escriuré, el que no et sé dir, els mots que em fugen del cap. La vida ja és això, pèrdua, extinció, finitud. (Carrer dels dies, 2012) | ···Te lo escribo a ti, Maria, antes de que me conozcas, para que sepas quién es el chico, no me atrevo a decir hombre, que te llamará hija en unas horas. He borrado el título del poema que iba a escribir, he dejado a un lado las formas y las calles que han guiado mi vida hasta este día, y a tu madre que cambia inquieta las piles del despertador. Estoy aquí, en la cocina de casa, de pie y apurando otro cigarrillo contemplando las baldosas verdes y algún color más que no sabria describirte. Estoy aquí, sin aliento, con el deseo de olvidarlo todo excepto este bolígrafo y este papel que son yo, mi vida de cabriolas y versos demasiado trágicos, lo sé, però es que no he aprendido aún a ver los hilos de la comedia de estar-aquí entre bramidos y desesperación, el dolor del mundo que me persigue. Soy sensible, sí, y me azoro quizás por minucias, me toca más la actitud del decir que las palabras precisas. Lloro cuando oigo la voz de Ovidi recitando a Estellés y su Coral Romput, la guitarra lenta, nostàlgica, que habla de un tiempo que tampoco ha sido el mío. Ya entenderás qué es la pasión, la belleza altísima de la más grande tragedia, bucear en el dolor de contemplar la rapidez de los días y la lentitud de los muertos, de las migajas que abandonamos en el camino y que raramente volvemos atrás para recoger, observarlas y reparar la dulzura amargosa de las coses pasadas. No hace falta que me mires a los ojos ni que busques el origen de las frases de este chico sin patria que te escribe. Sólo creo en el verde y en la liberación de las mujeres y en el amor desatado que siento por tu madre, ella, que me enseña a respirar y a desengancharme de la palabras que todo el día repican en mi cabeza para reclamarme atención, cuidado, disponibilidad infinita, para reclamarme mi vida, mis miedos de la muerte, del amor, de la vida, de la herida. Soy huérfano, sí, y he aprendido a existir sin padre. No sé dónde vive, qué hace. Yo tampoco le importo. Tú sí que caminarás conmigo a partir de ahora y te irás cuando te parezca, cuando el mundo de ahí fuera te llame bien alto. Pero estarás siempre conmigo, seré tuyo, seré lo que quieras. Seré el crío enamorado de Pilar, el que tenia miedo a subir a los almendros y a la casa vacía del final de la calle, el que callaba en la escuela y sólo pensava en ser estrella del baloncesto, el que entraba de noche por la persiana para no despertar a los abuelos y observaba cómo caían estrellas, el que partió de Palma con unas ganas locas de husmear las calles de otras ciudades y caminar y caminar por todas las avenidas con lentejuelas y pasos de peatones abarrotados de gente, el que atravesó el océano por culpa de Cortázar y volvió al cabo de poco por el amor a tu madre y la añoranza a nuestra lengua, el que se creyó podrido entre cuatro paredes de diario y de noche escribe aquí, dentro de la cocina de nuestra casa, con el cenicero lleno y el sueño, un ansia perturbadora de encontrarte, de palparte, de estrecharte fuerte contra mi cuerpo sin gracia. Te lo escribo a ti, Maria, porque tengo ganas de abrazarte antes de que te topes con la tragedia de los hombres, en los cuales, no obstante, conservo una pequeña esperanza, en los versos que he de leer, en la belleza que ha de venir. Estoy aquí, en nuestra casa, preocupado por lo que no escribiré, lo que no te sé decir, las palabras que me huyen de la cabeza. La vida ya es eso, pérdida, extinción, finitud. (Carrer dels dies, 2012) |